“Vuits, nous i cartes que no lliguen” és una expressió que fèiem servir al meu poble quan un relat té contradiccions o quan la història que ens expliquen no s’aguanta per enlloc. Sempre l’he trobat una manera directa i amb gràcia de dir que “això no té ni cap ni peus”.
Darrerament, però, aquesta dita em ve al cap massa sovint. Ho fa quan llegeixo demandes de col·lectius professionals, queixes de ciutadans o proclames polítiques plenes de promeses de futur. Són discursos que sonen bé, però que no van acompanyats de dades, objectius mesurables ni criteris transparents. I quan això passa, inevitablement, les cartes no lliguen.
Què hem de pensar de les reivindicacions professionals —com les recents d’ensenyants o sanitaris— si no s’explica amb claredat quins objectius tenim com a país i quins recursos materials i humans caldran per a assolir-los? Com podem valorar un sistema que no detalla els criteris de distribució dels recursos públics, que no sabem si són equitatius, que no analitza els resultats o, si ho fa, no els fa arribar als ciutadans d’una manera entenedora?
També costa entendre demandes i negociacions que no es basen en indicadors de quantitat i qualitat de la feina feta. És difícil confiar en un sistema on tothom afirma esforçar-se molt, però on aquest esforç no està avalat per dades verificables.
A tot això s’hi afegeix un element que gairebé sempre queda fora del debat: tota demanda i tota promesa té un cost. No hi ha cap millora, cap ampliació de serveis ni cap nova prestació que no impliqui recursos addicionals. I els recursos —econòmics, humans o tecnològics— són sempre finits. Sense saber què costa allò que es reclama o allò que es promet, el debat esdevé un exercici d’irresponsabilitat col·lectiva.
Una de les peticions més insistents ha estat la de garantir el tractament de l’ictus les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. En aquesta reivindicació s’hi ha apuntat tothom: professionals, institucions i representants polítics. No hi faltava ningú, a la fotografia, i les raons exposades semblen lògiques. Però apareix una pregunta incòmoda: per què els ciutadans de Girona (830.000 habitants) poden rebre aquest tractament i, en canvi, se’ns nega a nosaltres, 875.530 habitants de la província de Tarragona? L’argument oficial és que no es disposa de prou professionals preparats per a garantir aquest servei tots els dies de l’any.
Aquí és on la manca de dades es fa més evident. Quants professionals caldrien? Quin cost tindria formar-los o contractar-los? Quina inversió requeriria reorganitzar els serveis? Sense aquestes xifres, el debat és incomplet i, sobretot, poc honest.
Fa pocs dies s’ha anunciat que pacients de Tortosa i Amposta es derivaran a les unitats funcionals de l’Hospital de Sant Pau i de l’Hospital del Mar.
I aquí torna la pregunta: com pot ser que, amb els recursos públics invertits en vuit hospitals públics al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre —tres d’ells universitaris i els altres vinculats a la Universitat— no es pugui organitzar l’activitat assistencial per oferir, com a mínim, el mateix servei que reben els ciutadans gironins? Com s’explica que alguns ciutadans de les Terres de l’Ebre hagin d’esperar temps impensables per ser valorats d’una patologia que en altres zones del país es resol amb molta més rapidesa?
Sense informació objectiva, sense transparència i sense indicadors clars, el debat públic es converteix en un intercanvi de percepcions i parers. I quan només tenim relats, ja ho sabem: vuits, nous i cartes que no lliguen.
Un país que vol planificar bé els seus recursos, garantir l’equitat territorial i prendre decisions responsables necessita dades, criteris públics i resultats avaluables. Les institucions tenen l’obligació d’oferir transparència; la ciutadania, el deure d’exigir-la i de no conformar-se amb explicacions que no quadren. I també de fer-se la mateixa pregunta que Josep Pla, en veure l’enllumenat de Nova York: “I tot això, qui ho paga?”.
Només amb informació clara i verificable podrem construir un debat honest i un sistema que respongui a les necessitats de tothom.
